El passat 16 d’Agost vam tindre la oportunitat de fer un concert en l’Aurora de Sella amb el percussionista Victor Nieto.

El concert ( malgrat la Covid) va ser un èxit tant d’assistència com de resultats però vull parlar de les meves sensacions a la batuta i del que he apres durant els assajos al treballar amb un percussionista d’aquesta magnitut.

La primera part del concert vam tocar un pasdoble de estrena “RECESVINTO” i Sarsuela. La intensitat i la necesitat del director en aquest gènere per a una correcta interpretació es de vital importància. La necesitat de respectar les relacions i el paral.lelisme en aquest “Tambor de Granaderos” son les grans diferències a l’hora de saber quines son les grans versions de aquest preludi:

Nosaltres ho intentem!!! Encara que sempre es millorable especialment en termes de afinació , estic molt content del gran treball fet per la banda i per aquesta interpretació.

En ella s’observa la meva intensitat a l’hora de dirigir i de estar constantment damunt del “beat” especialmet quan s’acosta el final o les parts mes ràpides on els instrumentistes de vent fusta tenen moltes notes i es impossible que funcionen sense ajuda.

Despres vam interpretar un “Alma de Dios” amb Paco Alemany de solista al fliscorno molt digne. He trobat poques versions al youtube que s’escolten tant be. Podria enrrollarme també en aquesta però sols diré que no es dirigeix igual que l’anterior per raons obvies del solista.

Però la veritat es que volia parlar de la segona part on vam tocar Oregon i música moderna amb arranjaments bandistics, i del que passa ( i ara entenc el que fan els directors de Big Band) quan un bateria professional toca amb qualsevol tipus de formació.

Inicialment jo pensava (inconscient)que la seva influència no podria anar mes enllà d’un grup de 15 a 20 musics però he apres rapidament que no es així.

En aquest OREGON on en principi no anava a tocar, Victor em va proposar fer uns retocs als papers de bateria ( bueno en esta i en totes) i fer una versió un poc diferent(mes moderna) de l’obra. El resultat es una delicia. I les meves sensacions son de que portava a la banda i a mi volant en un nuvol. Allò del que parlava anteriorment, el “beat”, ja no era meu, era de ell i per extensió del grup. La seguretat ritmica es tal que et permet estar en temes de interpretació i sobre tot de sentiment de la música.. de esplaiarte… disfrutar.. una passada a tots els nivells.

Si hi ha un troç en el que vull posar enfasi es entre el minut 4 i el 6.30 on es passa de estar (com diu Rafa Sanz-Espert) en la 3ra dimensió del temps ,es a dir, un lloc molt manipulable pel director i on tots els musics formen part del tempo que està construintse a estar presos del “beat” de una bateria ineludible sense perdre res de en la interpretació. No em canse de escoltar la segona part del “Tutti” on Victor passa a tocar el “right” o plats a la dreta.

La resta del concert va ser encara mes evident la relevancia d’un baterista així ja que les obres que vam tocar eren de mes protagonisme per a ell.

Vull compartir una mes per ací ,que va ser aquest “Children of Sanchez” de Chuck Magnione amb arranjament de Naohiro Iwai i que en el seu dia la va enregistrar la “Tokyo Kosei Wind Orchestra” que li fa totes les gravacions professionals al citat arranjador.

Ací deixe les 2 versions: